El currículum...

Aquesta setmana hem començat a parlar del currículum escolar. En primer lloc, els elements del currículum responen a les preguntes: per a què s’ha d’ensenyar?, què s’ha d’ensenyar? Com s’ha d’ensenyar? Què s’ha d’avaluar, com i quan? Llavors, amb el currículum, s’estableixen uns objectius, uns continguts, una metodologia i un tipus d’avaluació.

“Con la reforma educativa vinculada a la LOGSE, se hizo una apuesta  por la adopción de un modelo más abierto, ya que no todas las decisiones se toman desde la administración educativa.” E. Bassedas, T. Huguet i I. Solé, (2010, 61) Per tant, la LOGSE incorpora una estructura de currículum oberta i flexible, que s’ha d’anar tancant a mesura que passem de nivell. A més, cal destacar els tres nivells de concreció curricular segons la Conselleria d’Educació i Cultura de les Illes Balears. El primer nivell de concreció és l’administració que desenvolupa, completa, adequa i concreta el currículum oficial per a cada centre docent. El nivell administratiu es basa en un currículum de mínims, on pots modificar els continguts però no llevar-ne cap.

Però el que sol passar, és que el mestre es basi en el llibre de text per donar les classes, ja que diu tota la informació que demana el currículum, però això és un gran error perquè les editorials posen molta més informació de la demanada per a que més escoles elegeixin els seus llibres i així tenir més benefici econòmic. Per tant, el mestre que es basa completament en el llibre, moltes vegades no es molesta per preparar les classes i molt menys per seleccionar la informació del llibre que realment és important, i llavors és quan el mestre està estressat per terminar el llibre i estressa als alumnes perquè no adquireixen els coneixements i han de memoritzar grans quantitats d’informació innecessària. A més, en la meva opinió, a banda d’aquesta conseqüència destrés innecessari per culpa de que el mestre es fonamenti només amb el llibre de text, també és un gran error perquè els alumnes necessiten aprendre de manera creativa i creant coneixement, per tant, si que poden aprendre coses del llibre, però també han de fer altres tipus d’activitats per assimilar millor els coneixements.

El segon nivell de concreció és l’escola, que ha d’anar tancant una mica el currículum reorganitzant i distribuint l’escola per cicles o per etapes, decidir quin tipus de metodologia s’empra a l’escola... Totes aquestes decisions es donen als claustres.
El tercer nivell de concreció és el mestre, que ha de programar el currículum donat per l’administració i lleugerament modificat per l’escola en funció dels seus alumnes i del context. Així, cada any, el mestre ha de millorar els errors dels anys passats i anar actualitzant-lo o modificant-lo depenent del desenvolupament de les capacitats de l’alumnat. El mestre ha de basar-se en diverses fonts i eines per poder ensenyar de manera més amena, a més d’ensenyar competències i aprendre a aprendre, per a que els alumnes puguin crear el seu propi coneixement a partir de les relacions que estableixi amb les seves experiències. Actualment, el mestre model és aquell que empra les TPACK. A més, els mestres no han d’estar obsessionats en donar tots els coneixements d’un cicle de dos anys només en un curs, han de treballar bé els coneixements i dedicar el temps que sigui necessari, intentant que els coneixements estiguin assimilats al final del cicle educatiu.


        

D’altra banda, un fet molt important i que no es sol tenir present és el currículum ocult, és a dir, el missatge subjacent que l’alumne està rebent. Com per exemple que la mestra entri a classe cridant “silenci!”, això es una contradicció, i segurament l’alumne interpreti silenci per cridar. A més, durant la infància, el mestre i els pares són els models a seguir, per tant els hem de donar bon exemple i tenir en compte el llenguatge perquè és un element molt potent.

Hi ha gent, que considera que hi ha un altre nivell de concreció, que consisteix en fer un programa especial per a alguns alumnes que no segueixen el ritme d’aprenentatge.

D’altra banda, deixant el tema dels nivells de concreció, personalment crec que és una barbaritat fer repetir el mateix curs a un nen perquè no ha aprés uns coneixements determinats. Potser el nen ha aprés altres valors més importants per a la vida a nivell social en la classe que altres alumnes, però ell ha de repetir perquè no ha acabat d’entendre la suma. Això, encara és pitjor quan el nen torna a fer el mateix curs, però el mestre continua explicant el mètode de fer sumes de la mateixa manera que l’any anterior. Per tant, una vegada més, el nen no sabrà fer sumes perquè de la manera que s’ho explica el professor no ho entén. Per tant, en aquest cas, l’error en primer lloc és de la llei per permetre repetir i en segon lloc és del mestre, perquè si quan veia que l’alumne no entenia les sumes ho hagués explicat d’una altra manera o amb una altra metodologia, el nen probablement ho hauria entès i no hauria hagut de repetir. A més, el fet de repetir pot causar un trauma psicològic en l’alumne, perquè passa d’estar amb els seus amiguets amb altres de nous i més petits, i moltes vegades reben rebuig dels seus anteriors companys perquè creuen que és “tonto” o simplement ja no es relacionen tant amb ell. En definitiva, quan un nen no entén un concepte, el mestre hauria de canviar la mètode d’aprenentatge per treure la motivació intrínseca de l’alumne i de tot el grup.

Com ha de ser el mestre per tancar el currículum?

Ha de ser un mestre competent i professional, que sap treballar amb la font legal (el currículum). Fins fa poc, no feia falta que els mestres tinguessin tanta cultura professional, però s’ha avançat molt, i hi ha mestres que coneixen el currículum i saben que han de fer i com ho han de fer. Però, actualment el problema ve quan carreguem al mestre de burocràcia i de problemes, llavors, ve quan el mestre no té tant de temps i la programació termina sent la mateixa que la de l’any anterior, sense corregir les activitats que havien descobert amb la pràctica que no eren oportunes. I moltes vegades els mestres ni tan sols programen les classes, ja que, com he dit abans, amb tota la feina acumulada decideixen basar-se en el llibre de text perquè es suposa que està fonamentat en el currículum. Per tant, podem dir, que en moltes ocasions tenim un currículum identificat com a llibre de text i que aquestos professors han perdut la professionalitat docent, perquè han deixat de banda el seu propi coneixement per fer lloc al llibre de text.

Per poder treballar amb competències els alumnes necessiten el seu temps d’assimilació, però quan el currículum està carregat de conceptes, llavors no hi ha temps i s’ha de donar els continguts amb preses. Per tant, hem de basar-nos amb el currículum de mínims que estableix l’administració i no inflar-lo. Però, la societat considera que anteriorment els nens eren més cultes perquè aprenien més conceptes i , la societat també considera que si no hi ha exàmens, creuen que els alumnes no demostren els seus coneixements. Per tant, la societat encara considera millor opció el mètode tradicional i no són capaços de pensar en una altra manera d’aprenentatge. Per tant, en s’ha de fer un canvi en el pensament de la majoria de la societat.

D’aquesta manera en Pedro Villarrubia al seu bloc DISCENTIA fa una crítica molt dura al currículum, fent una comparació amb “corre” i “culo” i diu que el “currículo significa seguir una larga y frenética carrera de conceptos, divididos en áreas, con el culo sentado en una silla”.

D’altra banda, podem observar una investigació científica realitzada por Ana López Hernández sobre l’ús del llibre de text a les classes, i que si és pràcticament l’instrument que s’empra per l’aprenentatge, realment l’alumne no construeix els seus propis coneixements, només memoritza la informació objectiva que rep, i això de “subordinar el desarrollo de la tarea docente al libro de texto constituye un elemento de desprofesionalización”.

Joselu en el seu bloc Profesores en la secundaria planteja el dilema que tenen els professors a l’hora de decidir entre com fer les classes o quins continguts donar a classe “el profesor debe escoger con desgarro entre el qué o el cómo”, i remarca que el currículum que proposa l’administració no coincideix amb els coneixements que ha d’assolir una persona per fer front a la vida real “no hay peor angustia que la de un profesor que sea esclavo de la realización del currículum marcado por la administración, realmente inadorable en la realidad educativa”.

Com he dit al començament del text, amb el currículum, s’estableixen uns objectius, uns continguts, una metodologia i un tipus d’avaluació.

D’una banda, els objectius estableixen les capacitats que s’espera que els alumnes assoleixin en finalitzar l’etapa, els continguts estan dividits en blocs de continguts i “en la educación infantil todos los objetivos tienen un carácter únicamente orientador, ya que la etapa no es obligatoria” E. Bassedas, T. Huguet i I. Solé, (2010, 67).

D’altra banda, la metodologia és l’enfocament globalitzador com a principal criteri metodològic i totes les seves implicacions. La metodologia es pot atracar més a un mètode constructivista o més cap a un mètode tradicional.

“El conjunto de formas culturales y saberes seleccionados para integrar las distintas áreas curriculares, cuya asimilación y apropiación es fundamental para el desarrollo y la socialización del alumnado” (Coll, 1986) és el que podem denominar continguts. Per tant, els continguts d’aprenentatge són “todos aquellos aspectos que los pequeños tienen que conocer, saber hacer, o que están relacionados con saber cómo deben comportarse. “Así pues, se habla de tres tipos de contenidos: conceptuales, procedimentales y actitudinales” E. Bassedas, T. Huguet i I. Solé, (2010, 64) Aquestos conceptes no es poden aprendre de la mateixa manera i ho podem relacionar amb les explicacions d’en Zabala i el seu exemple amb el problema matemàtic.

Per últim trobem l’avaluació, però aquest tema el tractarem més endavant. Tot i això, cal destacar que un mestre ha d’avaluar de forma justa, i si durant tot el curs empra un mètode constructivista per ensenyar als seus alumnes, no els hi pot fer un examen a final de curs, perquè llavors no té sentit tota la feina que ha estat fent per canviar la metodologia d’aprenentatge.

Com ja hem dir anteriorment, el currículum està basat en uns mínims establerts i obligatoris, però que passa quan ens trobem a una etapa que no és obligatòria com és per exemple l’educació infantil? Doncs, quan ens trobem en una situació com aquesta és molt millor establir un currículum que té principalment la funció de orientar, perquè encara que sigui una etapa no obligatòria, això no vol dir que aquesta etapa no sigui important. Però, també cal dir, que per als nens és molt millor començar a anar a l’escola desde ben petits, perquè així almenys comença a conèixer les normes de conviure en societat amb els seus companys de classe i adquireix un desenvolupament cognitiu inconscientment, que els nens que no van a l’escola fins als 6 anys, potser no han assolit. Per tant, les famílies i les escoles han d’anar conjuntament, col·laborar i estar d’acord, perquè si el nen es troba en dos contextos diferents tractant-se de la mateixa situació, el més probable és que elegirà aquella opció que trobi més còmoda encara que no sigui la correcta. Així, hem de donar molta importància als hàbits perquè són molt importants per al desenvolupament del nen.

A més a més, les fonts del currículum són la sociocultural que es refereix a allò que és important en un context determinat de la societat, la psicològica que és allò que és adient a ensenyar en un moment adequat de l’alumne, la disciplinària que es refereix a allò que és rellevant en cada àrea o assignatura i la pedagògica que  fa referència a com s’ensenya el contingut depenent de la disciplina. A més d’aquestes fonts, cal emprar les eines tecnològiques per poder estar al nivell de les noves tecnologies i aprendre a aprendre a partir d’elles.

Per últim, l’eina que hem après aquesta setmana és Ivoox, on pots penjar les teves pròpies produccions d’àudio i sentir-ne d’altres relacionades amb el tema que t’interessi. Jo he fet la següent pràctica: