El vertader coneixement s’assoleix quan fem útil el nostre aprenentatge i, quan som capaços d’aplicar aquestos coneixement a la vida real. En Zabala i n’Arnau interpreten aquest aprenentatge com “aprendizajes profundos o significativos”. Ho explica al se llibre 11 ideas clave. Cómo aprender y enseñar competencias afirmant que “un aprendizaje será más significativo cuando no solo implique una memorización comprensiva, sino cuando sea posible su aplicación en contextos distintos y, por lo tanto, sea un aprendizaje que pueda ayudar a mejorar la interpretación o intervención en todas aquellas situaciones que lo hagan necesario” (2010, pàg. 106).
A partir de l’aprenentatge significatiu, hem donat a classe els deu principis psicopedagògics de l’aprenentatge significatiu en els quals es basa en Zabala i n’Arnau.
El primer principi es basa en els coneixements previs com a punt de partida. Cadascú, tenim els nostres propis esquemes de coneixement, que són les representacions que tenim sobre algun objecte o tema. Però, aquests esquemes van variant i es van modificant a mesura que creixem, perquè obtenim nova informació més completa. Per tant, hem de començar l’aprenentatge a partir dels coneixements previs de cada persona. Això, segurament ho hem viscut tots d’una manera o d’una altra. A mi, personalment em fa pensar en les classes de química en segon de batxiller, que quan començava el temari no entenia res de res, perquè no sabia amb que relacionar-lo i perquè no tenia coneixements previs sobre aquell tema ja que era la primera vegada que ho veia. Però, una vegada passat l’examen era quan començava a entendre realment el tema. Però, no entenia el tema des d’un principi perquè no tenia cap tipus de coneixement previ amb el qual relacionar aquell nou tema.
El segon principi és la vinculació profunda o significativa entre els nous continguts i els ja adquirits. Això vol dir, que el nen ha d’aprendre a fer relacions i comparacions entre els continguts que sap i allò que fa de nou. A més, aquestos enllaços i relacions han de ser significatius. “El verdadero aprendizaje se produce cuando se establecen relaciones sustantivas y no arbitrarias entre lo que ya formaba parte de la estructura cognoscitiva del alumno y el nuevo contenido de aprendizaje” (Zabala i Arnau, 2010, pàg. 109). Amb això, he pogut descobrir perquè sempre que he estudiat per a un examen als dos dies ja no m’enrecordava de res, i això és perquè sempre he estudiat de forma mecànica. Per això, he fet el batxiller i ara que ha passat un temps tinc pràcticament els mateixos coneixements que abans de començar. I tot això, ha estat per no relacionar els nous continguts. Només els aprenia de memòria.
El tercer principi tracta sobre el nivell de desenvolupament. Cada nen va adquirint coneixements al seu ritme, i els hem d’ajudar a passar de fase, però tot al seu temps. En Piaget va establir quatre etapes del desenvolupament cognitiu (l’etapa sensiomotora, l’etapa preoperacional, l'etapa operacional i l’etapa operacional formal), on cada etapa està caracteritzada per uns trets que presenta el nen. Per tant, a un nen que es troba mentalment a l’etapa sensiomotora no hem d’intentar ensenyar-li conceptes de l’etapa preoperacional. Amb això, vull dir que no hem d’aplicar coneixements d’una etapa superior a la que es troba el nen, perquè, el nen no està preparat cognitivament.
A continuació, he posat un vídeo que mostra alguns dels experiments d’en Piaget per poder descobrir en quina etapa es troba l’alumne.
El quart principi tracta de la zona de desenvolupament proper, que també es tractada per Vigotsky, que amb la seva teoria constructivista social, fa referència a aprendre de manera social. La zona de desenvolupament proper es la distància entre el que ser fer i el que he d’aprendre, és a dir, el que no se fer. Però, per fer aquest procés, es necessària l’ajuda d’una altra persona. A més, cal dir que el nivell en el qual es troba l’alumne, ha de ser l’adequat, ja que si els objectius són molt distants, pot causar la desmotivació de l’alumne i, si l’objectiu està massa proper i és molt fàcil, l’alumne tampoc es motiva. Amb tot això, es molt important que l’alumne es trobi al nivell corresponent. A més a més, en Zabala i n’Arnau comparteixen aquesta idea amb en Vivozky afirmant que “la situación de enseñanza y aprendizaje también puede considerarse como un proceso encaminado a superar retos, retos que puedan ser abordados y que hagan avanzar un poco más allá del punto de partida”(2010, pàg. 110)
La teoria de Vigotsky afirma que un factor molt important en l’evolució de l’aprenentatge és la societat en la que vivim i l’ajuda que ens ofereixen les persones del nostre entorn per ensenyar-nos els coneixements que ells tenen i que nosaltres encara no hem descobert.
El cinquè principi és la disposició pròpia de l’alumne, on a més del nivell de l’alumne, afegim les relacions interpersonals, l’equilibri emocional del nen i les situacions emocionals i afectives adequada de l’alumne per poder aprendre. “En la disposición para el aprendizaje intervienen, junto con las capacidades cognitivas, factores vinculados a las capacidades de equilibrio personal, relación interpersonal e inserción social” (Zabala i Arnau, 2010, pàg. 110). A més, en Bowlby també comparteix aquesta idea. En la seva obra tracta el tema de l’apego i la importància d’un bon entorn de l’infant per poder dur a terme un bon aprenentatge, “durante el primer año de vida, los niños maltratados enfermaban con mayor frecuencia que sus hermanos no maltratados”, “la tendencia a esperar y exigir cuidado y atención por parte de sus propios hijos, en otras palabras de invertir la relación, los padres les crean a sus hijos problemas psicológicos importantes” “En otra obra he sostenido que una relación padre-hijo invertida de este tipo oculta una proporción significativa de casos de rechazo a la escuela, de agorafobia y también, probablemente, de depresión” (Bowlby, 1980). Aquest principi és fonamental, i jo he conegut gent que realment ha estat molt influenciada per temes sociofamiliars com la separació dels seus pare, la mort del pare o la mare o altres problemes familiars. Per exemple, tinc una amiga que sempre havia tret molta bona nota i volia continuar estudiant, però el seu pare (que estava divorciat de la mare) es va morir, i la meva amiga va finalitzar l’educació secundària obligatòria i va fer un mòdul de grau mitjà, tot i haver-li promés al seu pare abans de morir que estudiaria un grau.
El sisè principi, és el significat i la funcionalitat del nou contingut. Així, la funcionalitat de l’aprenentatge ha de tenir una aplicació directa per a que serveixi i ensenyi a l’alumne. Per tant, “una de las condiciones fundamentales para que un aprendizaje sea significativo es que el aprendiz le pueda atribuir sentido” (Zabala i Arnau, 2010)
El setè principi és l’activitat mental i el conflicte cognitiu, on els mestres hem de cultivar la curiositat de l’alumne. Per tant, hem de proposar problemes a resoldre i investigar, però ha de ser un cas que aporti algun conflicte. Així, hem de plantejar conflictes cognitius per al propi descobriment i curiositat. “Conflicto cognitivo, mediante el cual el alumno cuestiona sus ideas como paso previo a la construcción de significados” (Zabala i Arnau, 2010, pàg. 111)
L’octau principi tracta de l’actitud favorable, sentit i motivació. Els mestres hem de proposar activitats justes a classe, i l’aprenent ha de tenir actitud i ganes d’aprendre. Nosaltres som responsables i hem de continuar amb el seu interès i motivació per descobrir i aprendre coses noves. Però, aquesta motivació, no està basada en la novetat, ja que la motivació es basa en L’interès, és a dir, el que anomenem motivació intrínseca (motivació que surt del propi alumne). “Se atribuye sentido a lo que se aprende cuando existe un interés manifiesto hacia los nuevos contenidos de aprendizaje; es decir, cuando esos conocimientos se consideran necesarios para dar respuesta a cuestiones que interesan o que mejoran el dominio de habilidades que ya se poseen” (Zabala i Arnau, 2010, pàg. 111). Amb aquesta informació i de la meva pròpia experiència com alumne, he arribat a la conclusió que la forma d’explicar del professor motiva o no als alumnes. Per exemple, a segon d’ESO treia molt bones notes a matemàtiques i m’aprenia totes les definicions que deia el mestre cada dia. Però, l’any següent em va tocar un mestre diferent, que m’ensenyava el mateix contingut, però no m’agradava com ho explicava i vaig passar de tenir nous i deus a tenir sets. A més de veure’s reflectit a les notes, ja no tenia aquell interès per començar la classe. A més, tots els anys següents em passava els primers dies esperant a que el meu nou professor de matemàtiques fos el mateix, però no hem va tocar mai més, i mai vaig tornar a tenir aquella passió per les matemàtiques. A més, crec que ell podria ser fins i tot en molts aspectes el model de mestre que vull ser.
El novè principi són l’autoestima, l’autoconcepte i espectatives. A partir de les espectatives que dona el mestre cap a l’alumne, l’alumne es veu influenciat de manera important. Així, si el mestre mostra que l’alumne és capaç d’assolir els objectius, llavors, l’autoestima i autoconcepte de l’alumne s’incrementen, i l’alumne mostra interès per assolir aquestos objectius. Però, si el mestre li diu a l’alumne que mai ho aconseguirà, llavors, segurament l’alumne es rendirà i no assolirà els objectius a no ser que tingués una gran autoestima i fos capaç d’aconseguir-ho per ell mateix. Com diuen en Zabala i n’Arnau “Las expectativas de éxito que resultan de las ideas de que se disponen sobre uno mismo son determinantes para desarrollar una actitud favorable hacia los contenidos y las tareas que posibiliten su aprendizaje” (2010, pàg.112)
L’últim principi, tracta de la reflexió sobre l’aprenentatge i la metacognició. És a dir, la reflexió sobre preguntes com: Què he après? Com ho he après? Aquesta reflexió aconsegueix que l’aprenentatge sigui més significatiu i a més, facilita nous aprenentatges. Amb paraules d’en Zabala i n’Arnau: “La capacidad de reflexionar acerca de cómo se produce el propiio aprendizaje no sólo consigue que éste sea más profundo i significativo, sino que facilita los nuevos aprendizajes” (2010, pàg. 112)
En definitiva, tots aquests principis apropen l’educació cap a una escola constructivista, on gracies a l’aprenentatge significatiu, a l’observació i a la investigació, els alumnes assoleixen uns coneixements que no són mecànics, això fa que els alumnes realment assumeixen l’aprenentatge i per tant, aquesta informació es consolida en la ment de l’alumne. D’altra banda, tot el que hem estat parlant a classe durant aquesta setmana m’ha fet perfeccionar els coneixements que estic assolint durant aquestes primeres setmanes a la universitat. I a més, m’ha fet adonar-me que realment que la metodologia que sempre he emprat per aprendre no era la més correcta. Però, tot i això, estic molt contenta d’haver tingut l’oportunitat de poder estudiar.
En conclusió, aquí tenim una entrevista feta a en Zabala que explica la importància d’ensenyar amb competències.
En conclusió, aquí tenim una entrevista feta a en Zabala que explica la importància d’ensenyar amb competències.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada