Durant aquesta setmana, hem continuat parlant, molt per damunt, de la comparació de l’escola tradicional amb l’escola constructivista. Però, a més, hem introduït el tema del rol del professorat, gràcies a la lectura del capítol vuit de l’obra Una edición para mañana d’en Jaume Carbonell. També, hem fet menció a altres escriptors com, Mariano Fernández Enguita, Delors, Flecha i Tortajada.
En primer lloc, en Jaume Carbonell entén que “el professorat és un col·lectiu divers, heterogeni, contradictori i canviant, i aquesta diversitat està marcada pel nivell educatiu, pel grau de renovació de la professió” (és a dir, si es produeix una evolució en la forma d’educar o es continua amb el model tradicional), “pel context del centre i les condicions de treball, pel grau d’implicació i per l’oscil·lació entre la seguretat i la inseguretat.” Amb tot això, Carbonell arriba a la conclusió que hi ha una “crisis d’identitat” per part del professorat, i això passa perquè els professors no es veuen identificats amb la seva feina i en Carbonell posa com a solució “exercir l’ofici de mestre d’una forma diferent, de manera que el professor es trobi agust ensenyant i l’alumne agust aprenent.”
La feina de mestre, no és una feina mecànica on saps que has de fer en cada moment i ho pots tenir planificat, ja que cada nen és un món i més encara quan ajuntem a uns quants a l’aula, no podem predir que passarà el dimecres o de quin tema parlarem el dilluns. Així, en Carbonell afirma que “la intervención docente, así como la vida de nuestras aulas, están llenas de imprevistos e incertidumbres”. A més, en aquest capítol, Carbonell cita a en Jaume Cela i Juli Palou que afirmen que “en nuestra profesión, lo imprevisible es tan importante como lo previsible. Ser maestro es practicar un tipo de arte, porque por mucho que prepares y conozcas a tus alumnos y que preveas numerosas situaciones, siempre aparecen otras que te sorprenden y que debes atender”. Per altra banda, a més dels imprevists, un altre factor de la crisis d’identitat és que l’autoestima estigui baixa per pensaments com “los esfuerzos son minusvalorados” i “cuando el sentimiento de culpa y autoculpabilización deriva hacia el victimismo”, per això, ens hem de pujar l’autoestima mirant l’educació d’una altra manera, i arribar a que el nostre treball sigui ben eficient, com diu Carbonell: “Los maestros y maestras con autoestima se aceptan a sí mismos, reconociendo sus límites pero cultivando y recreando al máximo sus potencialidades y posibilidades.”
Amb aquesta temàtica, podem relacionar l’article d’en Miguel Ángel Santos Guerra, Ser docente (I), on parla del camí que a de dur a terme el professor i sobretot el que fa i significa per a la societat “personas muy modestas que se encargaban de llevar a los niños por el camino del aprendizaje.” En aquest text, Santos exposa algunes de les causes per les quals l’ofici de mestre és tan difícil, i coincideix amb Carbonell en diferents aspectes, un d’ells és: “Porque su excelsa profesión no está suficientemente valorada por los agentes sociales y por la ciudadanía en general”. A més, Santos afirma que ser mestre és tan difícil “Porque desarrolla una tarea de enorme dificultad como es hacer amar el conocimiento en una sociedad obsesionada con el dinero, el poder, el placer y la fama.” I finalitza el seu article amb la següent frase: “No sé lo que sería del mundo sin esta legión de trabajadores y trabajadoras del saber y de la bondad. Para ellos y ellas mi respeto, mi admiración y mi afecto.”
A banda, en el següent vídeo, Santos fa una clara comparació entre l'escola tradicional i l'escola construcivista utilitzant una metàfora de l'aigua. En aquest vídeo defensa el seu punt de vista cap a l'educació i dóna relevància a la importància del professorat.
A banda, en el següent vídeo, Santos fa una clara comparació entre l'escola tradicional i l'escola construcivista utilitzant una metàfora de l'aigua. En aquest vídeo defensa el seu punt de vista cap a l'educació i dóna relevància a la importància del professorat.
Durant aquesta setmana hem dit alguns models de professors que no compleixen els requisits per poder educar del tot bé, i també hem dit alguns models de bons professors. Amb això, jo he decidit que es millor saber com ser un bon professor, perquè és el nostre objectiu. Per tant, per a ser un bon mestre o una bona mestra hem d’entendre als nostres alumnes, hem de basar-nos en l’actualitat ja que és l’única realitat que els nens coneixen, ens hem d’esforçar per millorar i aprendre, hem d’esforçar-nos per a que els nostres alumnes entenguin les coses de manera pràctica, ens hem de continuar formant i hem de respectar les normes que imposem, ja que sinó es tractaria d’una contradicció. Com per exemple, cridar als nens que hi hagi silenci.
Amb tot això que hem donat a classe, he pogut reflexionar sobre alguns professors de la meva infància on m’adono que seguien un perfil. Per exemple, hi havia un professor que sempre ens feia dictar, però ho feia assegut desde la seva cadira i sense les sabates. O per exemple, m’ha vingut al cap una professora de tercer de primària que sempre estava aferrada a la seva joventut i els temps passats.
Però, jo no crec que hi hagi una crisi d’identitat en la majoria de docents. Jo crec, que aquesta crisi la deuen tenir els mestres que fa molts d’anys que varen finalitzar la seva carrera i que no s’han molestat a seguir formant-se i obrir-se a nous punts de vista. Per això, crec que la resta de mestres si que intenten educar el millor possible i ensenyar tot el que saben. O almenys aquesta és la meva experiència com alumna en els darrers anys, ara si, sempre hi ha excepcions.
D’altra banda, he llegit l’article d’en Pedro Villarrubia, un professor de dibuix de secundària, al seu bloc DISCENTIA. En aquest text, en Villarrubia plasma les grans dificultats que té al seu institut i, remarca aqueta dificultat amb l’expressió: “No, repito, NO ES NADA FÁCIL en el IES El Rincón.”. Amb totes aquestes reflexions arriba a la conclusió que: “Quizás, más que cursos de creatividad, competencias o concursos premiados en foros ajenos, deberíamos sentarnos en el patio, dialogar y ayudarnos”. Però, encara em pareix més interessant un comentari que rep l’autor. Na Maria José contesta que “Cuando llegas a un Centro hay que adaptarse y a muchos nos cuesta , nos cuesta comprender el por qué de tener que aceptar unos ritmos impuestos , nos cuesta sentir que estamos solos porque al final lo estamos .” Per tant, hem dona la sensació que amb aquest comentari, na Maria José està donant una lliçó a Pedro Villarrubia.
A més de tot això, cal fer referència a un nou concepte aprés a classe: el TPACK. Aquest és el nou model de mestre, el que hem d’arribar a assolir, on el mestre sap conceptes, sap educar i a més, saben emprar les eines de les noves tecnologies per ensenyar. Per tant, un bon mestre és aquell que sap fer les tres coses. Així, un mestre que sap molts conceptes i definicions, però que no sap educar ni emprar un ordinador, llavors segurament els seus alumnes no entendran res. I si el mestre sap com ensenyar les coses al seu alumnes i sap utilitzar perfectament les noves tecnologies però no té una base en conceptes, llavors, tampoc és un bon mestre, ja que els alumnes veurien com el mestre té dubtes i causaria inseguretat. I per últim, si el mestre coneix perfectament el món de la informàtica, però no sap com ensenyar ni sap la base del currículum de les assignatures, l’únic que pot ser és un mestre d’informàtica. Per tant, els mestres hem d’arribar a un equilibri entre els conceptes, la forma d’educar i la tecnologia.
Sobre el tema de les TIC ens parla Boris Mir al seu bloc, La mirada pedagógica: Productividad personal y competencia digital. Boris Mir ens explica que hem d’aprendre a conèixer les noves eines de la tecnologia, però, les hem de conèixer bé per poder emprar-les amb una finalitat i utilitat. Així, Boris Mir afirma que “Ser competente, pues, no es emplear muchas funciones, sino dominar las que te convienen.”. Així, l’autora posa un exemple de com utilitzar el correu electrònic (que és una eina de les noves tecnologies) de manera més útil. A més a més, al seu bloc té penjat una presentació que explica perfectament l’educació amb ajuda de les TIC. En aquesta presentació Boris Mir defineix competència digital com “la combinació de coneixements, habilitats i capacitats, en conjunció amb valors i actituds, per assolir objectius amb eficàcia i eficiència en contextos i amb eines digitals”
Sobre el tema de les TIC ens parla Boris Mir al seu bloc, La mirada pedagógica: Productividad personal y competencia digital. Boris Mir ens explica que hem d’aprendre a conèixer les noves eines de la tecnologia, però, les hem de conèixer bé per poder emprar-les amb una finalitat i utilitat. Així, Boris Mir afirma que “Ser competente, pues, no es emplear muchas funciones, sino dominar las que te convienen.”. Així, l’autora posa un exemple de com utilitzar el correu electrònic (que és una eina de les noves tecnologies) de manera més útil. A més a més, al seu bloc té penjat una presentació que explica perfectament l’educació amb ajuda de les TIC. En aquesta presentació Boris Mir defineix competència digital com “la combinació de coneixements, habilitats i capacitats, en conjunció amb valors i actituds, per assolir objectius amb eficàcia i eficiència en contextos i amb eines digitals”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada