Per començar, he de dir que el primer tema de l’assignatura bases didàctiques i disseny curricular tracta l’esforç que hem de fer els mestres per arribar a assolir un canvi. Hem d’aconseguir canviar l’escola tradicional, que es du a terme desde fa molts anys, cap a una escola constructivista. D’aquesta manera contribuïm a una bona formació dels alumnes, ja que són la societat del futur.
En primer lloc, hem de mirar cap als errors del passat. Abans, només podien estudiar les classes adinerades. Però, a partir del naixement de la democràcia occidental i de la industrialització, segons Tonucci, “s’exigeix a l’escola una alfabetització en massa”. Així, l’escola ha de deixar de ser un complement de la família i “ha de preocupar-se d’oferir a tothom les bases, les motivacions, els models culturals que poden permetre la construcció d’un patrimoni de coneixements, habilitats, competències.”
Però, aquest sistema no funciona. Tonucci afirma que “l’escola que hauria de contribuir a fer iguals als ciutadans, serveix per remarcar-ne les diferències”. Aquest aspecte s’ha de solucionar, i la solució esta en l’escola constructivista, on els mestres hem de mirar d’ensenyar. I si a algun alumne li costa més, llavors, l’hem d’ajudar en comptes de deixar-lo fer i que llavors no arribi als aspectes demanats i hagi de repetir curs. Ja que llavors, a mesura que anem pujant de nivell, a la classe només van quedant els alumnes que compleixen un ritme d’aprenentatge de coneixement, mentre que els seus anteriors companys s’han quedat pel camí. En aquest fragment, Zabala ho explica: “La escuela debe formar en todas aquellas competencias imprescindibles para el desarrollo personar, interpersonal, social y profesional, superando la función propedéutica y selectiva de la enseñanza.”
Llavors, el que proposa l’escola tradicional és anar assolint uns coneixements establerts pel currículum i anar passant de curs, tot i que molta d’aquesta informació, no tornarà a fer-li més falta a l’alumne. Mentre que aspectes que realment si que fan falta aprendre per a la vida diària, com parlar en públic, no s’aprèn. Aquest tema el tracta Zabala al seu llibre 11 ideas clave. Cómo aprender y enseñar competencias, així, Zabala diu que “la concepción del sistema escolar de carácter claramente propedéutico y selectivo ha hecho que se entienda la enseñanza como un recorrido de superación de etapas sucesivas mediatizadas, cada una de ellas, por las demandas de la etapa superior.”
D’altra banda, molta informació que forma part del currículum escolar no té cap funció en la vida, ja que pràcticament segur que una vegada finalitzada l’escola, l’alumne no tornarà a fer servir aquella informació. Per tant, s’hauria de llevar el temari més irrellevant, per deixar més temps per desenvolupar els aspectes personals de l’alumne. Amb això vull dir, que en comptes d’estar una hora escoltant que diu el professor i memoritzar-lo encara que no s’entengui ni la meitat, seria millor opció, estar vint minuts explicant els aspectes més importants i llavors, deixar que els alumnes experimentin sobre el tema. Per exemple, si es tracta d’una classe de medi, i estam estudiant els insectes, hauríem de donar eines per a que els propis alumnes poguessin identificar cada insecte que trobessin pel pati. Amés a més, aquest aspecte ja el va tractar en Tonucci; “els ensenyaments escolars produeixen coneixements “paral·lels” respecte a la vida real, paral·lels perquè són útils a l’escola, però que són difícilment utilitzables i transformables en habilitat, eines, competències i comportaments.” Llavors, s’ha de buscar una relació entre el que s’aprèn a l’escola i la vida real. Això s’aconsegueix fent activitats a biblioteques, museus, activitats autònomes i en temps de vacances. En Tonucci, afirma que “de la relació dialèctica amb els recursos culturals i productius, l’escola en podria treure, almenys tres beneficis importants: a)No allunyar-se en cap moment de la realitat en la qual viuen els seus alumnes i per a la qual els hauria de preparar, b) trencar el cercle viciós que encadena el docent i l’escola i c) garantir una connexió amb tècniques i coneixements actualitzats constantment que l’escola no pot assolir.
En Tonucci compara molt bé els dos tipus d’escola. Així, segons l’escola tradicional “el nen no sap res i ve a l’escola per aprendre, el professor ho sap tot i ve a l’escola per ensenyar a qui no sap i la intel·ligència és un buit que s’omple progressivament per acumulació de coneixements.” A més, no sap entendre la diversitat, no permet que el nen aporti la seva experiència personal per assolir els seus propis coneixements, el professor explica la lliçó i els alumnes atenen, tots els alumnes estan col·locats en fileres en direcció al seu mestre, l’assignatura es presenta d’una forma ordenada (començant pels seus elements més senzills i pujant gradualment cap als més complexos), els especialistes i psicòlegs faciliten la feina dels mestres fent-se càrrec dels nens que es surten del normal i l’avaluació es basa en el coneixement i les respostes dels alumnes. L’objectiu d’aquesta escola és que els alumnes tinguin coneixement de la veritat absoluta.
Però, tots aquestos factors han de canviar, i els mestres ens hem de dirigir cap a una escola constructiva. En aquesta escola, “el nen sap i va a l’escola per reflexionar sobre els seus coneixements, organitzar-los, aprofundir-los, enriquir-los i d’envolupar-los dins del grup. A més, el professor garanteix que cada alumne pugui assolir els nivells més elevats possibles amb la participació i contribució de tothom i la intel·ligència és un pot ple que es modifica i s’enriqueix per reestructuració.” A més a més, aquesta escola creu en la diversitat, acceptant el nen diferent, en aquesta escola tothom ha de contribuir i ha d’assolir els nivells màxims possibles, “el mestre deixa de ser guardià de la veritat i esdevé el responsable del mètode. El mestre no és el saber, n’és simplement un mitjançer: sap buscar-lo allà on és, en les millors condicions possibles.” “El psicòleg treballa amb el mestre, no per assumir competències específiques, sinó per ajudar-lo a ser cada cop més el mestre de la totalitat dels nens” i l’avaluació passa a elaborar estratègies a fi que el mestre i els alumnes (i familiars) s’adonin del que està passant.
En definitiva, hem de fer que els nostres alumnes entenguin la realitat i hem de procurar ensenyar a investigar i assolir uns coneixements de manera més amena, és a dir, de que l’alumne creï el coneixement per ell mateix i així, serà capaç de comprendre la idea i segurament haurà adquirit realment aquell coneixement.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada